Si, ho reconec, tinc problemes de constància. No sóc una persona constant. La prova n'és aquest blog en el què fa més d'un any que no escric i en el què escrivia un cop cada... 4 mesos?
També sóc la típica que deixa la roba a la cadira. Però és que a sobre ho faig perquè no sé plegar la roba. Tinc molts problemes a l'hora de plegar la roba. No em pregunteu perquè però no la sé plegar. Els pantalons ho tinc fàcil perquè tinc penjador per als pantalons però tot i així, els deixo sempre arrugats. I les samarretes... ma mare em va regalar caixes perquè m'hi posés les samarretes de màniga curta, les de tirants, màniga llarga, els pijames... tot separadet i ordenadet. Doncs no m'hi caben, però no perquè en tingui milers (que potser hauria de fer un repàs seriós a la roba que tinc i perdre la por a tirar o donar samarretes velles) sinó perquè no les sé plegar i ocupen el doble del que ocuparien en realitat. A més, a vegades em fa mandra currar-m'ho i deixo una samarreta a sobre la caixa, no a dins. I allò pot aguantar allà setmanes! i clar, així s'ha creat un forat negre darrera les caixes en el que he perdut uns texans, unes malles i alguna samarreta...
Sóc un cas. Sóc un cas i no tinc constància. Alguna recepta? Algun remei natural?
dijous, de desembre 24, 2009
dimecres, de novembre 05, 2008
Qui és Ralph Nader?
Barack Obama ja és president dels USA! ja deia jo que aquest matí el sol brillava més que mai, els ocells cantaven amb una armonia especial, la gent somreia i xiulava, el metro funcionava millor...
De debò que les coses canviaran? No és que no preferixi que Barack Obama hagi guanyat enlloc del McCain (és el mateix de les patates?), però de debò les coses canviaran?
Crec que és un fet històric que un afroamericà hagi arribat a la presidència dels Estats Units 48 anys després que s'abolissin les lleis de segregació i en un moment en el què encara existeix una discriminació cap a aquest sector de la població americana que representa un 12'5 % del total (esperem que no sigui tant atacat com Martin Luther King!). Crec que és molt important que una persona jove i amb un discurs més obert i més progressista hagi guanyat les eleccions en un país com els Estats Units. Però, de debò les coses canviaran?
Ralph Nader és un altre candidat a les eleccions dels EEUU del que no se n'ha parlat gaire, almenys a casa nostra. Ralph Nader és unactivista i advocat nordamericà que ha centrat la seva lluita política en contra el poder de les grans corporacions, la defensa del medi ambient, dels drets del consumidor i en un aprofundiment de la democràcia als estats Units. Ha estat sempre també molt crític amb la política exterior nordamericana.
Aquest any, Ralph Nader s'ha presentat per tercera vegada a la presidència dels Estats Units, però aquest cop no sota el nom del Green Party sinó com a independent. Se n'ha parlat gaire a casa nostra? Perquè no? Encara interessa menys que guanyi?
No ens enganyem. Una sola persona no pot canviar el món. Barack Obama no pot canviar el món tot sol. I realment, ho vol? Hi ha molts interessos al voltant de la presidència dels Estats Units, interessos que no són controlats precisament per polítics com Obama, sinó més aviat per les grans empreses, grans corporacions principalment de comunicació i d'indústria armamentísitca.
Els americans deixaran de tenir pistoles a casa ara que han guanyat a Obama? Deixaran de banda la cultura del consum irresponsable? Canviaran el seu captialisme ferotge? Canviaran les seves inquietuds, la seva escala de valors?
Instaurarà Obama una cultura de Pau als USA? No és tant fàcil sortir d'Afganistán o Iraq quan aquestes guerres mouen tants diners pels Estats Units, i menys ara, que estem en recessió, no? no és tant fàcil fer els canvis que ha promès Obama ja que responen a qüestions molt profundes i estructurals que afecten a les butxaques d'aquestes grans corporacions. L'engranatge que ha anat pulint Bush, posant-hi oli cada dia perquè no es rovellés, i que ja s' havia trobat entre les mans abans d'arribar a ser presi, va massa ràpid i no veig tant clar que la voluntat de Barack Obama per si sola ho pugui canviar.
Potser, si poguéssim votar qui ha de detentar el poder econòmic... les coses podrien canviar.
De debò que les coses canviaran? No és que no preferixi que Barack Obama hagi guanyat enlloc del McCain (és el mateix de les patates?), però de debò les coses canviaran?
Crec que és un fet històric que un afroamericà hagi arribat a la presidència dels Estats Units 48 anys després que s'abolissin les lleis de segregació i en un moment en el què encara existeix una discriminació cap a aquest sector de la població americana que representa un 12'5 % del total (esperem que no sigui tant atacat com Martin Luther King!). Crec que és molt important que una persona jove i amb un discurs més obert i més progressista hagi guanyat les eleccions en un país com els Estats Units. Però, de debò les coses canviaran?
Ralph Nader és un altre candidat a les eleccions dels EEUU del que no se n'ha parlat gaire, almenys a casa nostra. Ralph Nader és unactivista i advocat nordamericà que ha centrat la seva lluita política en contra el poder de les grans corporacions, la defensa del medi ambient, dels drets del consumidor i en un aprofundiment de la democràcia als estats Units. Ha estat sempre també molt crític amb la política exterior nordamericana.
Aquest any, Ralph Nader s'ha presentat per tercera vegada a la presidència dels Estats Units, però aquest cop no sota el nom del Green Party sinó com a independent. Se n'ha parlat gaire a casa nostra? Perquè no? Encara interessa menys que guanyi?
No ens enganyem. Una sola persona no pot canviar el món. Barack Obama no pot canviar el món tot sol. I realment, ho vol? Hi ha molts interessos al voltant de la presidència dels Estats Units, interessos que no són controlats precisament per polítics com Obama, sinó més aviat per les grans empreses, grans corporacions principalment de comunicació i d'indústria armamentísitca.
Els americans deixaran de tenir pistoles a casa ara que han guanyat a Obama? Deixaran de banda la cultura del consum irresponsable? Canviaran el seu captialisme ferotge? Canviaran les seves inquietuds, la seva escala de valors?
Instaurarà Obama una cultura de Pau als USA? No és tant fàcil sortir d'Afganistán o Iraq quan aquestes guerres mouen tants diners pels Estats Units, i menys ara, que estem en recessió, no? no és tant fàcil fer els canvis que ha promès Obama ja que responen a qüestions molt profundes i estructurals que afecten a les butxaques d'aquestes grans corporacions. L'engranatge que ha anat pulint Bush, posant-hi oli cada dia perquè no es rovellés, i que ja s' havia trobat entre les mans abans d'arribar a ser presi, va massa ràpid i no veig tant clar que la voluntat de Barack Obama per si sola ho pugui canviar.
Potser, si poguéssim votar qui ha de detentar el poder econòmic... les coses podrien canviar.
dimarts, d’octubre 14, 2008
A vegades penso que m'agradaria tornar enrera en el temps en moments concrets però, no per canviar les coses tipu aquella sèrie de TV3 "El Salt" (mítica) o la peli de "Regreso al Futuro", sinó per simplement reviure aquells moments i recordar què és el que sentia al viure'ls. Vaja, aquells moments que quan els recordes, automàticament somrius. ;)
Això ho vaig pensar diumenge passat durant el correfoc que va tancar els festes de Les Corts i que em va fer pensar en aquell any que més ens vam implicar uns quants de nosaltres... mai havíem vist tanta gent al barri! vam currar molt i vam passar moltíssimes hores a la plaça del Sól de Baix, allà d'on ara ens han fet fora als joves de Les Corts. El que més recordo era la nit que tocaven els Obrint Pas que vaig haver de puajr a la tanca de la plaça per poder veure fins on arribava tota aquella gentada. Impressionant.
Al moment en el que segur tornaria seria al del gol del Belleti, però clar, sense saber el què hauria de passar!!! sinó, l'alegria no seria la mateixa, no?
Si mirés encara més lluny m'agradaria tornar a aquell dia de nadal que vam passar tooooota la família a casa la meva iaia (no arriba a 20 metres quadrats) en el què jo, en la meva tendra infància, vaig cagar el tió, amb els ulls tapats, i ell, aquell tros de fusta, no parava de cagar el mateix regal: el Donatello, de les Torugues Ninges. No entenia res, fins que donant-li cops de bastó a aquell pobre tronc amb barretina, després del 3r cop consecutiu de l'aparició del Donatello, el de la cinta lila, vaig decidir destapar-me els ulls i vaig pillar al meu cosí posant altre cop la joguina a sota el llençolet!!! A la fi havia resolt el cas de la tortuga ninja repetitiva! el Tió no s'havia equivocat, ell no m'havia fallat!!!
Ara caldria pensar com hauria de ser la màquina o de quin color hauria de ser la pols màgica que em transportés i sobretot, si caldria fer una coreografia com feien el Songotan i el Tranks... el que crec és que la "teletransportació" hauria de ser sonora i escandalosa... com un Correfoc!
Ara pensant-ho millor, potser tornaria enrera en el moment en què vaig decidir obrir un blog... en què pensava?
persones teletransportant-se en moments que els fan somriure
dilluns, d’abril 28, 2008
ESPA... QUE???
Aquest dissabte vaig anar a les terres del sud, a Alacant, a fer una mica la patriota i a donar suport d'alguna manera al moviment que treballa per a la realitat dels països catalans, la cultura i la llengua en territori del País Valencià. La veritat és que sortia de Barcelona bastant incrèdula i amb l'ideal dels Països Catalans bastant rovellat o si més no, aparcat però, al veure l'empenta i la il·lusió de 20.000 persones per a un mateix ideal... m'he posat sentimentalona!
Només sortir de Sants Estació, ja em va impressionar que 350 persones, noies, nois, dones, homes, iaies, iaius, grans, petites, persones totes elles diferents, decidissin atravessar els països catalans per arribar a la manifestació convocada a Alacant per a celebrar la diada del 25 d'abril. El que més em va sorprendre però, va ser trobar-me tota aquella gent manifestant-se en favor d'una realitat que jo creia que estava bastant oblidada en aquells territoris. I amb això, la gran feinada que deuen tenir els que lluiten perquè aquest ideal es mantingui viu al sud.
Però les sopreses no van acabr aquí! Vaig tenir el plaer de conèixer dos amics (espero que em permetin dir-lis amics!) de Madrid que em van explicar la seva pròpia lluita identitària. Em van parlar de los Comuneros de Castilla i de tot el moviment cultural i polític que hi ha al darrera, de tota la feina que difícilment però amb moltes ganes estan tirant endavant. I és que a Castilla hi ha tanta lucha y tanta sonrisa com als Països Catalans, Euskadi o Galiza.
Si abans no creia en l'Estat Espanyol com a una unitat política real, ara encara més veig que aquesta invenció que fa 300 anys intenta funcionar a la Península Ibèrica, no s'aguanta ni amb pinces. I què fa el govern espanyol al respecte? Nega aquestes realitats identitaries, les axafa, axafant la cultura i les tradicions de les diferents identitats que intenten sobreviure a l'espanyolització del territori ibèric. I no només hi fa amb el moviment en defensa de la independència d'Euskal Herria sinó que ara li ha tocat a Izquierda Castellana, a la que pretenen ilegalitzar http://www.nodo50.org/izca/.
Una identitat no es pot trepitjar així com així i menys perseguir i criminalitzar. La identitat respon als sentiments de les persones i no hauria de respondre a l'avarícia política d'uns quants.
Només volia dedicar un post al meu blog a la gent castellana que m'ha deixat ben bocabadada i donar-lis un fuerte abrazo internacionalista. Ànims i avant les atxes! (es diu així no??) ; )
Només sortir de Sants Estació, ja em va impressionar que 350 persones, noies, nois, dones, homes, iaies, iaius, grans, petites, persones totes elles diferents, decidissin atravessar els països catalans per arribar a la manifestació convocada a Alacant per a celebrar la diada del 25 d'abril. El que més em va sorprendre però, va ser trobar-me tota aquella gent manifestant-se en favor d'una realitat que jo creia que estava bastant oblidada en aquells territoris. I amb això, la gran feinada que deuen tenir els que lluiten perquè aquest ideal es mantingui viu al sud.
Però les sopreses no van acabr aquí! Vaig tenir el plaer de conèixer dos amics (espero que em permetin dir-lis amics!) de Madrid que em van explicar la seva pròpia lluita identitària. Em van parlar de los Comuneros de Castilla i de tot el moviment cultural i polític que hi ha al darrera, de tota la feina que difícilment però amb moltes ganes estan tirant endavant. I és que a Castilla hi ha tanta lucha y tanta sonrisa com als Països Catalans, Euskadi o Galiza.
Si abans no creia en l'Estat Espanyol com a una unitat política real, ara encara més veig que aquesta invenció que fa 300 anys intenta funcionar a la Península Ibèrica, no s'aguanta ni amb pinces. I què fa el govern espanyol al respecte? Nega aquestes realitats identitaries, les axafa, axafant la cultura i les tradicions de les diferents identitats que intenten sobreviure a l'espanyolització del territori ibèric. I no només hi fa amb el moviment en defensa de la independència d'Euskal Herria sinó que ara li ha tocat a Izquierda Castellana, a la que pretenen ilegalitzar http://www.nodo50.org/izca/.
Una identitat no es pot trepitjar així com així i menys perseguir i criminalitzar. La identitat respon als sentiments de les persones i no hauria de respondre a l'avarícia política d'uns quants.
Només volia dedicar un post al meu blog a la gent castellana que m'ha deixat ben bocabadada i donar-lis un fuerte abrazo internacionalista. Ànims i avant les atxes! (es diu així no??) ; )
dimarts, de març 25, 2008
Una Murga de Setmana Santa
Ahir va acabar la Murga.
La Murga és un projecte de cooperació d'Escoltes Catalans amb Serveis Socials del barri Gòtic, districte de Ciutat Vella, que consisteix en la rehabilitació de pisos d'usuaris de serveis socials amb un alt risc d'exclusió social i que formen l'anomenat "quart món". L'acció es du a terme amb joves de 15 a 17 anys que prèviament han treballat el concepte "quart món" a través d'activitats i jocs varis.
La Murga de setmana santa dura 5 dies. Aquest any hem rehabilitat 4 pisos entre uns 28 joves més 6 caps i tots i totes hem treballat com uns champions.
L'última nit, els pioners van fer una activitat en la què al final havien de dir què és el que més els hi havia agradat, el que més els havia impactat, el que més fàstig els havia fet i el que s'emportaven a casa. Tots coincidien en què la Murga havia estat una gran experiència difícil d'oblidar, en al que havien conegut molta gent, moltes històries, moltes vides i en la que tots s'havien superat i s'havien sentit útils fent una petita acció que tenia tant gran repercussió en la vida d'unes persones. El que més fàstig els hi havia fet però, a part de l'estat dels pisos i la manca d'higiène i les males condicions en les que vivien aquelles persones, ha estat el fet que existeixi aquest tal quart món i que les adminsitracions públiques, enlloc d'intentar solucionar el problema des de l'arrel, ho amaguin i ho camuflin en una ciutat en voga avui dia envaïda pel turisme i les botigues de disseny, en la què els espais públics es veuen cada cop més reduïts i qui no consumeix ni paga per estar al carrer, no té dret a ser cuitadà. Això és el que més fàstig els hi ha fet a uns joves de 15 a 17 anys després de 4 dies vivint al barri Gòtic i escoltant les històries de la Manuelita, la Trini i el Jose Antonio, el Ciriaco i la Carolina, i la Fanny, tots ells, veïns de Ciutat Vella, el centre històric i el centre neuràlgic del turisme i l'economia de Barcelona.
El què més m'ha agradat a mi en canvi, ha estat sentir aquestes sensacions en boca d'aquests joves, compartir aquesta experiència amb tots ells que han estat capaços d'entendre aquell entorn i actuar en la mesura que podien per canviar-lo. El que més m'ha impactat, ha estat la seva reacció positiva en tot moment, envers als seus fàstigs i als petits entrebancs que ens hem anat trobant. I el que m'emporto és la força de 28 pioners per poder continuar en un projecte tant interessant i tant important com el de la Murga tant de temps com calgui.
Segur que tota la ciutat n'estarà plena de Trinis, Manuelitas, etc, però també espero que hi hagi gent tan disposada com els pioners per poder canviar aquesta situació i fer que aquestes persones se sentin part integrant de la societat barcelonina i ningú els tingui oblidats.
La Murga és un projecte de cooperació d'Escoltes Catalans amb Serveis Socials del barri Gòtic, districte de Ciutat Vella, que consisteix en la rehabilitació de pisos d'usuaris de serveis socials amb un alt risc d'exclusió social i que formen l'anomenat "quart món". L'acció es du a terme amb joves de 15 a 17 anys que prèviament han treballat el concepte "quart món" a través d'activitats i jocs varis.
La Murga de setmana santa dura 5 dies. Aquest any hem rehabilitat 4 pisos entre uns 28 joves més 6 caps i tots i totes hem treballat com uns champions.
L'última nit, els pioners van fer una activitat en la què al final havien de dir què és el que més els hi havia agradat, el que més els havia impactat, el que més fàstig els havia fet i el que s'emportaven a casa. Tots coincidien en què la Murga havia estat una gran experiència difícil d'oblidar, en al que havien conegut molta gent, moltes històries, moltes vides i en la que tots s'havien superat i s'havien sentit útils fent una petita acció que tenia tant gran repercussió en la vida d'unes persones. El que més fàstig els hi havia fet però, a part de l'estat dels pisos i la manca d'higiène i les males condicions en les que vivien aquelles persones, ha estat el fet que existeixi aquest tal quart món i que les adminsitracions públiques, enlloc d'intentar solucionar el problema des de l'arrel, ho amaguin i ho camuflin en una ciutat en voga avui dia envaïda pel turisme i les botigues de disseny, en la què els espais públics es veuen cada cop més reduïts i qui no consumeix ni paga per estar al carrer, no té dret a ser cuitadà. Això és el que més fàstig els hi ha fet a uns joves de 15 a 17 anys després de 4 dies vivint al barri Gòtic i escoltant les històries de la Manuelita, la Trini i el Jose Antonio, el Ciriaco i la Carolina, i la Fanny, tots ells, veïns de Ciutat Vella, el centre històric i el centre neuràlgic del turisme i l'economia de Barcelona.
El què més m'ha agradat a mi en canvi, ha estat sentir aquestes sensacions en boca d'aquests joves, compartir aquesta experiència amb tots ells que han estat capaços d'entendre aquell entorn i actuar en la mesura que podien per canviar-lo. El que més m'ha impactat, ha estat la seva reacció positiva en tot moment, envers als seus fàstigs i als petits entrebancs que ens hem anat trobant. I el que m'emporto és la força de 28 pioners per poder continuar en un projecte tant interessant i tant important com el de la Murga tant de temps com calgui.
Segur que tota la ciutat n'estarà plena de Trinis, Manuelitas, etc, però també espero que hi hagi gent tan disposada com els pioners per poder canviar aquesta situació i fer que aquestes persones se sentin part integrant de la societat barcelonina i ningú els tingui oblidats.
dissabte, de març 08, 2008
Monte Atos!
Sabíeu que hi ha un lloc al món que està prohibida l'entrada a les dones? Jo ho he sabut aquesta setmana i he flipat. Com no, el lloc en qüestió és un lloc "sant", un territori de Grècia( bé, a Macedònia) on hi ha 20 monestirs ortodoxes, el més vell del segle X, mantinguts intactes i on viuen més de 1000 monjos. Rollo viatge en el temps! A més es veu que també hi ha monestirs enmig del mar i tal. Impressionant.
http://www.grecotour.com/viajes-grecia-viajes-grecia/grecia/menu_principal/continental/general_continente.jsp?IslaControl=35&ZonaControl=9
No només a països de la Península Aràbica les dones tenen menys drets, a l' Europa de la igualtat, el respecte, dels drets civils, blablabla, també es permet això a les religions.
http://www.grecotour.com/viajes-grecia-viajes-grecia/grecia/menu_principal/continental/general_continente.jsp?IslaControl=35&ZonaControl=9
No només a països de la Península Aràbica les dones tenen menys drets, a l' Europa de la igualtat, el respecte, dels drets civils, blablabla, també es permet això a les religions.
divendres, de març 07, 2008
Tinc angines
Em vau dir que s'hi valia de tot mentre actualitzés el blog no? doncs d'acord, us explico que tinc angines, i que estic indignada amb els metges de la seguretat social perquè són uns amargats, i el d'urgències ha estat incapaç de veure que tenia una angina i no un simple gangli inflamat "ho tens vermell" clar senyor! per això he vingut! "si et fa més mal, vine i et recepto antibiòtics" JA em fa més mal, que no li havia dit? O em recepta antibiòtics de bones, o trec la pistola i l'amenaço! Clar, això no ho he fet, però us mentiria si us digués que no ho he pensat i imaginat. Jo, entrant pel CAP del c/Montnegre; amb una gabardina negre i ulleres de sol, caminant tota decidida cap a la porta número 5, la del metge d'urgències, treient un rifle del 65, apartant els iaius i iaies a la sala d'espera, i obrint la porta amb una puntada de peu.... és que el paiu m'ha fotut la bronca! "perquè això no és una urgència". Doncs no serà una urgència, però no ha sabut ni reconèixer una angina!!! m'ha dit que em prengui ibuprofeno tot i insistir-li que no em feia cap tipus d'efecte. Així que, després d'haver prioritzat fer ús dels serveis públics, abans que dels privats, que entre tots i totes paguem i sortir-ne bastant descontenta, he decidit anar al metge de la mútua que ha confirmat el que sospitava: angines. Antibiòtic i cap a casa. Així sí que dóna gust tenir angines!
Després, he aprofitat i he anat a comprar un pastís de poma a la NAtcha, que estava al costat! ; )
El cas és que abans d'anar AL metge, quan he sortit del túnel del terror del CAP (túnel del terror pk els iaius que hi ha per allà semblen mòmies o zombies esperant que entri algú a qui xupar-li la sang i quedar-se amb la seva juventut), estava tant cansada de la feinassa que hem tingut avui a la Granja i de camianr pel barri d'un CAP a l'altre, que de què em poso a plorar. però com que no podia tragar pk em moria del dolor, m'he aguantat.
Potser ens hem de prendre les coses amb més calma oi?
Després, he aprofitat i he anat a comprar un pastís de poma a la NAtcha, que estava al costat! ; )
El cas és que abans d'anar AL metge, quan he sortit del túnel del terror del CAP (túnel del terror pk els iaius que hi ha per allà semblen mòmies o zombies esperant que entri algú a qui xupar-li la sang i quedar-se amb la seva juventut), estava tant cansada de la feinassa que hem tingut avui a la Granja i de camianr pel barri d'un CAP a l'altre, que de què em poso a plorar. però com que no podia tragar pk em moria del dolor, m'he aguantat.
Potser ens hem de prendre les coses amb més calma oi?
Tinc una llibreta... bé, en tinc unes quantes en realitat... A la meva llibreta hi apunto coses, coses que em passen pel cap i penso ai!! això ho hauria d'escriure al blog o ai!! això fa gràcia... el què passa que mai recordo passar allò que escric, de la llibreta al blog. Que ara ho podria fer, però és tard i estic cansada i clar, troba-la! la llibreta eh... Després tinc una llibreta on hi escric somnis i una altra on hi escric coses que he de fer en aquells típics dies que tens tantes coses a fer i necessites ordenar-te la ment de manera més gràfica. També en tinc una, on m'apunto altres coses com despeses o idees per reunions... A part d'aquestes llibretes tinc l'agenda és clar. LA d'escoltes i la de l'autònoma, que me les han regalades... El principal problema és que són tyantes llirbetes i tant variades, que a vegades no sé on toca escriure què o no trobo la llibreta desitjada. Ara què hi penso, contant totes les llibretes que tinc, creieu que m'hauria de sentir culpable per ser una persona poc sostenible? Perquè a més, són llibretes que començo i mai acabo! A l'estanteria en tinc unes 5 començades amb diferents coses i que no estan acabades... Què en diria en Capità Planeta de tot plegat?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
