Això ho vaig pensar diumenge passat durant el correfoc que va tancar els festes de Les Corts i que em va fer pensar en aquell any que més ens vam implicar uns quants de nosaltres... mai havíem vist tanta gent al barri! vam currar molt i vam passar moltíssimes hores a la plaça del Sól de Baix, allà d'on ara ens han fet fora als joves de Les Corts. El que més recordo era la nit que tocaven els Obrint Pas que vaig haver de puajr a la tanca de la plaça per poder veure fins on arribava tota aquella gentada. Impressionant.
Al moment en el que segur tornaria seria al del gol del Belleti, però clar, sense saber el què hauria de passar!!! sinó, l'alegria no seria la mateixa, no?
Si mirés encara més lluny m'agradaria tornar a aquell dia de nadal que vam passar tooooota la família a casa la meva iaia (no arriba a 20 metres quadrats) en el què jo, en la meva tendra infància, vaig cagar el tió, amb els ulls tapats, i ell, aquell tros de fusta, no parava de cagar el mateix regal: el Donatello, de les Torugues Ninges. No entenia res, fins que donant-li cops de bastó a aquell pobre tronc amb barretina, després del 3r cop consecutiu de l'aparició del Donatello, el de la cinta lila, vaig decidir destapar-me els ulls i vaig pillar al meu cosí posant altre cop la joguina a sota el llençolet!!! A la fi havia resolt el cas de la tortuga ninja repetitiva! el Tió no s'havia equivocat, ell no m'havia fallat!!!
Ara caldria pensar com hauria de ser la màquina o de quin color hauria de ser la pols màgica que em transportés i sobretot, si caldria fer una coreografia com feien el Songotan i el Tranks... el que crec és que la "teletransportació" hauria de ser sonora i escandalosa... com un Correfoc!
Ara pensant-ho millor, potser tornaria enrera en el moment en què vaig decidir obrir un blog... en què pensava?
persones teletransportant-se en moments que els fan somriure
